Esta setmana parlava en una amiga que acaba de ser mare, i em deia com està sent de bonic i alhora dur este inici. La conversa em va fer pensar en la figura de les mares… i, més en concret, en la meua. El primer diumenge de maig celebrem el Dia de la Mare, però… és suficient un dia per a reconèixer tot el que fan, cada dia i normalment en silenci?
Jo no soc mare, encara —espero ser-ho algun dia—, de moment soc filla i tinc una mare que ho aguanta tot, que escolta, que abraça, que cuina, que cuida. Que sap què et passa només mirant-te. Que et mira d’una manera que desfà qualsevol nus al pit. Que és feliç només de veure’ns a tots al voltant de la taula. Jo no vaig triar a ma mare, senzillament vaig tindre sort.
Escric este article des del privilegi de tenir-la a prop, de saber que la puc trucar, anar-la a veure i abraçar-la. I també des de la consciència que no sempre ho faig prou, i que igualment ella sempre està, sempre. Les mares estimen sense condicions: no pel que som, sinó malgrat el que som. Fan les coses no per amor, sinó amb amor. I mai demanen res a canvi.
A vegades em pregunto si se sent prou valorada. Si sap quant l’estimo, i com estic d’agraïda. I crec que moltes filles afortunades com jo compartim este pensament. Però més enllà del sentiment, també cal fer una reflexió. Les mares són una figura fonamental, però massa sovint invisibilitzada. Ens hem acostumat tant al seu suport, que no sempre el reconeixem com cal. Potser el que toca ara és posar-les més al centre, mirar-les amb més atenció, i escoltar-les més. Perquè la mama no només hi és quan la necessites: és qui confia en tu quan tothom ha deixat de fer-ho. I això, potser, mereix molt més que un dia a l’any.
